Certs energúmens rabiosos, sempre descontents per mal pagats, verds d'enveja i enfurismats perquè a ells no els fa cas ningú, han arribat a dir, referint-se a la Biennal de València, que no només se l'acusa moltes vegades de l'excés d'abstracció de l'art, del seu contacte força llunyà amb la realitat, de la seua impossibilitat de plantejar preguntes i referències de domini públic que incidesquen en la voluntat de transformació social, sinó que la Biennal de València arrossega, a més, un estigma encara pitjor, posat de manifest per un important segment de la societat cultural valenciana: la instrumentalització de l'art amb finalitats decoratives i simbòliques que s'autoimposa la casta política per dissenyar el seu millor escenari de representació.

Jure que ho han dit així, que ho he copiat, però dissentesc profundament d'aquesta asseveració, ja que la Biennal de València és de puta mare i no és cert per res del món que siga només un aparador on es llueixen quatre politicastres, ni un forat negre per on desapareixen milions i miliooooooooons d'euros del pressupost públic. ¡No, no i no!

Com es demostrarà en aquest magnífic reportatge d'investigació, la Biennal de València és que ni ens la mereixem els valencians, per desagraïts i per incapaços de comprendre com de bé ens estimen els nostres mandamassos i com ens cuiden i com intenten per tots els mitjans que deixem de ser uns estúpids ignorants.