Comencem de ben matinet amb una performance electro-esplàstica...

The Settembrini Ragazzas

Les integrants del combo The Settembrini Ragazzas es disposen a realitzar una performance a les dunes del Saler, espai natural proper a la ciutat que, com tot el que està a la vora del mar, té ja els dies comptats: d'ací un parell d'anys i si la cosa segueix igual, ja estarà tot alicatat i lliure d'eixa sorra molesta que se't fica a les espardenyes.

¡Ai, què fresqueta està!

The Settembrini Ragazzas -i algun altre espectador despistat- s'ho passen pipa amb la performance. Els seus crits alegres i les seues sensuals rialles es fonen harmoniosament amb el cant de les gavines, amb el xiuxiueig de les onades i amb el xop-xop que fan les clòtxines en obrir-se i tancar-se..

Mans enlaire!

Impressionant numeret de bandolerisme de platja en el qual la improvisació no té cabuda: tot està calculat i ben calculat perquè, al final de la correguda, els de sempre s'enduguen el gat a l'aigua i el rajol a l'obra.

...i ara, a cobrar!

Fiorella Culipompi, la líder de les alegres performers, mostra aquí el seu somriure resplendent, mentre pensa en la pasta que va a cobrar pel magne espectacle que ens acaben d'oferir. Les seues estupendes amigues, allò que ens ofereixen a la vista és el millor de la seua anatomia que, si t'hi fixes una mica, fins i tot sembla una hamburgueseria.
¡Xiques, no us deixeu la toalla quan torneu de la platja!

Seguim la visita a la Biennal, fent una ullada a les diverses arts:

Escultura

Luigi Matafango basa el seu discurs artístic en la solidesa dels plantejaments i en la contundència dels materials. Expressionista fins la mèdul·la, les seues obres arriben al punt d'exquisitesa en el forn, a 240º, ben amanides i cruixidores. Apte tant per a una Biennal d'aquestes característiques com perquè Rita Barberà li compre mitja dotzena de "porcos" i els instal·le a jardins públics i grans vies, per a esbargiment dels vianants.

Pintura

Domenica Montedivenus és una de les més conspícues representants de l'anomenat orinal-art, tendència artística que basa la seua tècnica en complicades matitzacions i reverberacions dels líquids uretrals.
Com no podia ser d'una altra manera, la Biennal de València, sempre puntera, acull una mostra d'aquesta avantguardista i exquisita muller-muller. Es faciliten paraigües per accedir al recinte.

Baile Español (clàssic)

Malgrat que els Fratelli Napolitani siguen també italians i malgrat que el seu vestuari siga escocès, la seua especialitat és el Ball Clàssic Espanyol (no debades "chotis" ve de "scotihs"). Impresionen el seu ofici i la forma física que han aconseguit, així bastant arrodonida per l'abómen. Llueixen uns uniformes impecables, que no desmereixen ni les taques de vinatxo. Molt recomanables.

Música

Tot i que Rigobertina Genitale siga una enxufada de Consuelo Ciscar (treballa a la Conselleria, a la secció de reprografia), la seua música és celestial. Basada en el rítmic pantaix de la fotocopiadora, entesa no com aparell per fotocopiar sinó com instrument musical ple de possibilitats encara per descobrir, la música que produeix i dirigeix la senyoreta Genitale és absolutament epatant i moderna. El súmmum arriba en els moments que acompanya tanta meravella dodecafònica amb els suaus petorrets que li surten d'eixe culet que llueix. Quant a la resta, ja la veus: una autèntica figura, amb permanent inclosa. Vaja, un xollo de dona.

Treatro

Triomf apoteòsic l'aconseguit per l'estrena mundial de "Casa con dos puertas mala es de guardar", de Don Pietro Calderone della Banca, autor novell, en muntatge de la companyia teatral La Chichiliana, dirigida per Andrea Bonafonte i protagonitzada per China Chochofrígida. En la imatge, un moment de l'escena XVI, quan Lisardo descobreix que Marcela és germana de Don Félix. Absolutament novedós.

Cinema

El seté art està ben representat amb l'estrena absoluta de la pel·lícula Il Consigliere Di Cultura, rodada íntegrament a Catània a las ordres del director Peppino Calabrese. El fotograma adjunt recull el moment que il Consigliere arriba a la ciutat de Benicalappio a repartir paella, no siga que després les mestresses no li voten. Neorrealisme valencià en estat pur. .

Exclussives sobre la Biennal aconseguides per Dj Pay...

Els protagonistes de la Biennal

Amb estilisme de Gilbert and George, hem aconseguit aquesta sorprenent fotografia dels artífexs que fan possible que la Biennal de València funcione com és degut. D'esquerra a dreta trobem a Cocó d'Isola (botiguer del Mercat Central, encarregat del càtering), Espasmus Terríficus (Roma Clàssica i gladiadors de recolzament), Francesco Li (cardats de sub-secretària i altres finors) i Abruzzo Pomerole (palanganero d'autoritats). Sense ells, res no seria igual. ¡Un beset, xatos!

Tant d'art que reglota

Açò de la Biennal és tan artístic, tan modern i tan estupendo que fins al W.C. de les seues oficines es fan performances sense parar. En la foto veiem a Peppinette, fill de Peppinotto Polloscurso, el conserge dels quarters generals de la Biennal, que està intentant descobrir on amaga son pare les comissions que li arriben. Però ell no no diu així, és clar, sinó que si el pillen, et solta que està practicant com a submarinista per fer un numeret a l'Oceanogràfic eixe. I jo queixant-me de la poca tonyineta que posen en les llandetes d'ídem...

La web de la Biennal

Açò de les privatitzacions ha arribat a un punt que ja no saps on estàs ni qui és amo de quina cosa. Fins i tot allò públic (allò que pagues amb els teus impostos), sempre s'ho acaba quedant algú. La Biennal, sempre a punt, no podia ser menys, i ha subarrendat el seu espai a la teranyina d'internet a una empresa privada que segur que són cosins o socis d'algú altre. Al fons de la imatge, Marcelo Pampalluga es descollona de pensar la pasta que va a tocar-li per haver fet d'intermediari.

El cervell a l'ombra

L'artista multimdia i màster de curadors Pistoletazzo Nelculo és l'autèntica eminència gris i muso de la Biennal. En aquesta foto el veiem, seriós i pensatiu, junt a la taula de planxar que utilitza com a medidor de la capacitat intelestual dels diversos espavilats i llepaculs que acaba de contractar per a la pròxima edició, que tindrà lloc d'ací un any. "Tot i que es diga Biennal, no anem a deixar de mangar tots els anys: ací no ens privem de res, amics", han estat les sorprenents paraules que ha declarat a Mondo Freak.

Fi de festa

Fartes de tant d'art estan les germanes Karamazoves, que s'han papat tot el que els han tirat a la punyetera Biennal: una cosa que no s'entén, però que et crema a l'estómac com la més justa de les indignacions. Amb elles ens despedim i ens anem a vomitar calmadament a qualsevol cantó del Carme: voràs tú quina performance em surt a mi: ...amb trossos i tot!