La veritat és que si m’ho pregunteu a mi, com a persona molt interessada i ficada en aquesta qüestió, la meua resposta no podrà ser ni més contundent ni més trista: contestaria amb un categòric NO.

¿Què li podem fer? Cadascú té la seua desgràcia i ha de carregar amb la seua pròpia creu: uns estan tresullats, unes altres s’assemblen a Ana Botella i un altres no ens mengem una rosca.

Jo, quan entre a un garito, no sé si serà pels llums estroboscòpics, per com de pendents estan les titis de la música que sona o per la quantitat de psicotròpics que s’han papussat, peró és que automàticament em transfiguren en “l’home invisible”. Una passada, tio. No hi ha ni una nena que se n’adone de la meua presència, ni de lluny ni encara que em clave literalment entre les seues cames. Transparent total. Més translúcid que la meua llibreta de Bancaixa, que ja és posar un exemple de cosa amb ben poca substància.

I això que empre totes les meues tàctiques infalibles de guerriller-segur-que-aquesta-vegada-sí-que-ho-aconseguesc-i-conqueste-el-cim-d’aquell-pujol: “¿Tens foc?”, “¿Necessites foc?”, “¿Tens una cigarreta?”, “¿Vols una cigarreta?”, “Escolta... et convide a un cubata!”, “Escolta... ¿pots convidar-me a un cubata?”, “¿Vols que et presente al dj?”, “¿I al porter?”, “¿Em podries presentar al teu novio?”, “Açò que estan punxant ho publicà Soma l’any passat, no?”, “¿Fa una ratlleta, xica?”, “Escolta... dus els sostens descordats...” ...i així, ad infinitum ...i ad nauseam!. ¡Com si a més de ser jo invisible, elles estigueren sordes!

I si no et fas invisible completament, t’entra la “síndrome del pallasso”, perquè comences a escoltar risses (femenines) al teu pas: com que no has pogut ni lligar-te a la més lletja, decideixes conformar-te/evadir-te i, ja que estàs allí, et poses a ballar tan panxo (= moviments del cap amunt i avall, morrets fora, mans a les butxaques i genolls tremolosos), fins que, quan estàs al fons del tot del “Jackpot” de Trocotronic, escoltes unes rissetes malèvoles provinents d’aquell grup de nenes buenorres que hi ha menejant-se a prop teu a la pista ¡i, damunt, t’estan observant! ¡¡Les tres!! I amb una mirada carregada de desdeny que no deixa lloc a cap dubte ¡arggggh! No és que estiguen contant-se xistes entre elles, nooooo, ¡és que s’estan rient de tu!

No sé que és pitjor, de veritat, si la invisibilitat o la hilaritat.