Com recordaran els més veterans, a finals dels anys 80 i principis dels 90, al País Valencià es va produir un fenòmen orgiàstic i descarat (tot i que també molt comercial) que els mitjans de comunicació (comandats pel sr. Vera, aleshores cap de la bòfia espanyola i actualment a la presó, em sembla) batejarien com "La Ruta del Bakalao".

Simplement es tractava d'un moviment espontani i super-hedonista que girava al voltant de la populista música "bakalao" (una varietat electrònica d'una acceleració bestial, repetitiva i summament comercial, comparable al psuedo-trance, la mákina o el progressive que tant de moda estan a hores d'ara i que fins i tot punxen pinxos com el Paul Oakenfold o el Paul Van Dick, especialment quan van a Eivissa).

A la música s'uniren, d'una banda, la socialització de l'èxtasi com a primera dogra de disseny que arribava a la zona (superposant-se, però no eliminant, al consum massiu d'alcohol) i, molt especialment, les ganes de festa del personal, necessitat d'una escapatòria lúdica diferent a l'avorriment que ja causaven un hippisme agilipollat i altres "sintonies" del carrosserio de l'època.

La festa, a més, tenia una característica força especial, que trencava motlles: la seua itinerància, deguda a que cada garito trobava el seu apogeu en moment determinat de la nit (o del dia) i la basca es movia sense parar d'un lloc a un altre, des de dijous per la nit fins ben entrat el dilluns.

Aquests desplaçaments, òbviament, i si atenem a com de col·locada estava la penya, acabaren produïnt més d'un accident mortal, especialment a la carretera del Saler, que uneix València amb Cullera i on es concentrava, més o menys, la "crème" de les discoteques: Spook, Chocolate, Barraca, Puzzle,..., encara que no eren les úniques, ni molt menys (dilluns, per exemple, la "ruta" anava cap a Riba-roja de Túria). Segons apreciacions directes de Gypsiman DJ, un autèntic expert en el tema, un dissabte de matinada podia haver més de 50.000 persones de festa, amunt i avall, de discoteca en discoteca. I Ximo Bayo escridassant des de la seua cabina: "¡¡¡Exta-sí-exta-no-exta-sí-exta-no...!!!".

Tot açò, el "rodillo socialista" no ho podia permetre, simplement perquè escapava al seu control. I de la mateixa forma que s'inventaren els GAL, el sr. Vera es va traure de la màniga allò de "la ruta del bakalao" i la va maleïr a través de tots els mitjans al seu abast, des de TVE a El País, Las Provincias, ABC i tutti quanti.

El primer resultat fou que augmentà la popularitat de la "ruta" (especialment entre els descerebrats) i la va fer més massiva encara, amb la qual cosa els problemes també augmentaren. S'aconseguí que milers de joves (molts procedents de Madrid) se sumaren al cotarro, viatjant a València i cascant-la els dilluns, quan retornaven, totalment passats, cap a Vallecas o Puerta de Hierro (que en açò no hi hagué diferències). I aparegueren els skins, més tarats que mai.

La criminalització, doncs, ja estava feta, i la campanya en contra fou duríssima. La Guàrdia Civil fou l'encarregada d'acabar amb la festa.

Una demostració pura i dura de "poder", doncs, i de "control del personal", per part del Govern, sobre una història que, en realitat, tampoc no representava cap perill "ideològic", ni res, per a ningú. De fet, més alienada, la gent no podia estar. Perquè ja em perdonareu, però pense que, de tota aquella història, l'únic bo que hi havia era, precisament, les ganes de festa que tenia el personal. Però, és clar, ¿quan ha permés un "poder", qualsevol "poder", que la gent vaja lliurement de festa, sinó quan és ell qui controla la "festa"?

(abril 2001)