¿Molt de soroll i poques nous?

Per a Valentino Barrioseta –director de la productora Nightplanning i un dels actuals mentors de la mítica discoteca Barraca- no hi ha cap dubte del perjudici causat pel bakalao: “fou tremendament negatiu. Sense dubtes, el moviment musical que va precedir a la Ruta fou enriquidor, però la cosa se n’anà de les mans i entre la manipulació de la informació per part de les institucions i la degeneració de la festa, la Ruta es convertí en un desfase sense sentit”. En aquesta línia, Chola –dj, disquer i membre activíssim de l’Apotheke Crew- destaca que l’únic bo del fenòmen fou que “va servir perquè milers de joves conegueren millor les carreteres comarcals de València. Els valencians sempre hem tingut l’estigma del puto bakalao i per això no ens han pres mai gaire seriosament fora d’aquesta ciutat”. El propi Chimo Bayo –celebèrrim dj multiventes i per a molts vertadera ànima de la “festa destroy”- manté una postura tèbia sobre la qüestió: “no crec que es puga qualificar ni de positiu ni de negatiu. Fou una cosa irrepetible que segueix estant en la memòria col·lectiva de la gent”. Bayo assenyala que l’actitud del personal fou el que va fer especials aquells anys: “es recorden amb nostàlgia, foren molt divertits”. Però és Ximo Amat –ideòleg de la promotora musical D.E.F.- qui derriba sense contemplacions el mite que durant aquells anys València fóra la capital sonora d’Europa: “solament durant l’any 82 i del 85 al 86 va ser especial. Tot el que va passar després musicalment fou artificial i inflat. El sector patia d’una manca de professionalitat tremenda. València mai no va saber fer d’això una vertadera indústria, només fou un boom amb molts factors coincidents: química, aperturisme, llibertat… ¿però musicalment què? Glamour, Frank Lenaers, Megabeats i poc més”. Finalment, Cristian G. Martí –capo de la distribuïdora valenciana disc-unit 3mv i prestigiós selector digital- postil·la en aquesta línia: “el pitjor de tot fou l’estancament que va suposar en el desenvolupament de l’electrònica d’aquell moment. Si s’haguera avançat musicalment al ritme d’altres ciutats del món, el procés haguera estat diferent”. Per a gustos, colors.

Del mestissatge sonor al xunda-xunda

Malgrat les veus discordants, tots semblen coincidir que després d’un moment brillant i d’apertura sonora a València a finals dels 80 –gràcies al treball en cabina d’un exquisit combo de djs quasi visionaris, que mesclaren, amb alegria i sense col·lisió, guitarres pop britàniques amb electrònica i l’EBM imperant- tot es va malvar en arribar els 90 i “democratitzar-se” l’escena. Així ho explica el dj i productor Nacho Marco (Loudeast): “el mestissatge d’estils musicals que es va produir durant la dècada dels 80 fou molt positiu. Però en els anys 90 la Ruta es va industrialitzar de tal forma que la música arribà a perdre tot el seu encant inicial. A les botigues només arribaven discos italians d’euro-trance i happy hardcore, cada vegada més accelerats; hi havia una demanda enorme d’aquests estils i no només a nivell local, sinó nacional. Només si sabies on comprar, podies arribar a trobar algunes coses interessants de segells com UMM, Rising High, Platipus o Strictly Rythm. Al final, la música era el menys important de la Ruta, tots els djs acabaren posant els mateixos discos”. Marco destaca com després foren els col·lectius independents els que es preocuparen de realitzar la transició necessària: “después sorgiren alguns col·lectius com Move, Skyzoo o UHF i sales com Gon, Longtrack, Le Club i la renovada Barraca, i festivals com Intertecno, Ciberart i Observatori que han apostat musicalment pel que estava passant fora de les nostres fronteres i gràcies a ells començaren a sonar en la ciutat altres estils com el deep-house, techno, hip hop, trip hop, ambient i drum’n bass”.

El prestigiós analista electrònic i mestre de periodistes digitals Luis Lles fa alusió directament a les drogues com a causa real d’aquell canvi sonor dràstic: “la transició d’aquell inquietant gothic beat inicial de Megabeat i Chimo Bayo, de tendències EBM, cap a l’acceleració rítmica més infantiloide de la màkina més irrellevant i xorra no hi ha qui ho entenga. No seré jo qui es pose a buscar culpables, però està clar que potser, aquesta vegada sí, les drogues tingueren alguna cosa a veure. D’una altra forma, València podria haver-se convertit en una factoria de so electrònic a l’estil de Frankfurt”.

Dioni Sánchez –dj resident de Le Club i artista digital- apunta també que la culpa la tingué el descarat augment de bpms dels nous ritmes: “a principis dels 90, quan començà a arribar el so italià, els djs mesclaven aquest so amb bases electroides de l’època, però els bpms no quadraven i hagueren de trucar els plats, cosa que degenerà en una apujada considerable del pitch”. Igualment, la seua opinió sobre la màkina tampoc no deixa dubtes: “em sembla un intent fallit; volgueren copiar el so germànic dels 80 però quedaren molt lluny d’aconseguir-ho; copiaven frasejats de temes mítics d’aquells anys, o els plagiaven, en una espècie de mixtura d’estils. Hi ha molt pocs discos bons facturats a València, és així de trist.”.

En opinió del productor Luis Bonías –ex-dj de Triplex, Puzzle, Barraca, Spook Factory, Central, etc.- “la qüestió de la velocitat venia amb la música de l’època: "a l’industrial i les guitarres era més baix de bpms que el new beat i aquest era més baix que l’àcid i aquest, al seu torn, més baix que el rave o el trance. També l’entrada de gent més jove accelerà l’assumpte, ja saps, més ràpid, més marxa i més festa”. Paral·lelament, el periodista musical i dj Hal 9000 aporta lucidesa al discurs: “el per què no derivà en una cosa més audible és senzill: si amb el que feien, venien i guanyaven diners, ¿per a què canviar?. Era una filosofia de consum ràpid. Es va establir un cercle viciós entre punxadiscos, sales i segells, que es va tancar en banda a evolucionar o a arriscar-se. El fenòmen 'Chimo Bayo' va fer pensar a la segona generació de discjòqueis que ells també ho podien fer. Però mentre la primera generació cercava la creació, aquests només cercaven el negoci”.

Per al selector internacional i productor català Ángel Molina, “l’escena electrònica valenciana estigué massa anys mirant-se el melic i pensant que el que allí passava era una cosa autèntica i irrepetible. Això provocà un considerable retardament i un aillament musical quasi irreversible respecte a d’altres zones de la península”. Tot i això, Molina defén, amb certa ironia, la importància del bakalao com a fenòmen musical nacional: “tampoc no cal restar-li mèrit, al cap i a la fi, va vindre a ser la versió ‘cañí’ del happy hardcore alemany o del gabba holandès”. Com a guinda i respecte a la fi del bakalao, Lles no veu fantasme ni cortines de fum, ni política: “el bakalao es va matar a ell mateix, i es va morir perquè ja tocava. Les coses no duren sempre”.

Després d’aquestes autoritzadíssimes opinions, el que sembla més que evident és que la degradació d’una escena inèdita i màgica va tenir com a principal causa la seua progressiva pèrdua de component intel·lectual i el desfase en el qual desembocà un consum massiu i indiscriminat de drogues. A més, la irrupció de les classes socials més cercabregues i “destroys” acabà amb un so mestís i meravellós i el va conduir al que tots coneixem com a màkina. “Els tipus de les barriades volien més canya, música cada vegada més forta i dura per a que –amb l’ajuda de les seues pastilles i l’speed- els fera arribar a moments d’autèntica bogeria”, declara el nostre estupa espia –el camell Doctor X- que, a més, assenyala que en l’actualitat el consum valencià de drogues és molt més massiu: “en aquella època, el consum fort estava en mans dels ruters; ara es droguen els poperos, els pijos i tot Déu”, assevera.