L’èxtasi matà l’estrella de la festa

Respecte al contrastat i brutal consum de tòxics de disseny durant els anys del bakalao, en comparació amb l’actualitat, la veu crítica de Chola és clara i concisa: “sempre ens hem drogat. Abans molt i ara també, només que han canviat preus i alguns noms. Abans era amfetamina i ara és speed, abans era èxtasi i ara és MDMA. Sempre ha estat el mateix i cada vegada ens droguem més. Crec que és una progressió que no té res a veure amb la música, sinó amb el vici humà”. Per la seua part, Nacho Marco assenyala que “drogues sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. En aquells temps pot ser que es consumira d’una forma més descarada, menys amagada… aqueixa és la diferència”. Igualment, Ángel Molina opina: “l’únic ‘punt negre’ que sempre vaig trobar a la Ruta del bakalao és que el consum de drogues era massa descarat i em sembla que excessiu”. Com a veu discordant i necessària, Chimo Bayo destaca la diferència de “qualitat” del que es consumia durant aquells anys respecte a l’actualitat. Finalment, Luis Lles postil·la amb la seua habitual mordacitat: “crec que es consumeix més ara que abans, però potser amb més control i sense posar-se en viatges criminals. Però pense que, en general, ara la gent es droga més que mai. O, si més no, hi ha més gent que es droga. Espanya es droga. I molt”.

Mites i fites de la mala ruta

Els mites tòxics de la sempre sobrevalorada Ruta del Bakalao són tan disparatats com reals. Durant els primers 90 va córrer la brama que no es podien barrejar les noves drogues de disseny amb alcohol: “si ho fas, et carregues la pujada”. La rumorologia apuntava que només toleraven aigua i xampany, davant de la estupefacció dels amos de les discoteques que, per a col·laborar amb la causa de la deshidratació general, tancaven les aixetes dels serveis i apujaven les ampolles d’aigua a 1.000 pessetes de l’època.

Una altra llegenda del moment és que l’èxtasi deixava sense ganes de sexe a les xiques i, per això, els primers bakales preferien que elles es dedicaren més a les amfetamines que no als comprimits de colors. També es comentava –evidentment per tirar balons fora- que les primers mescalines que aterraren en la nit valenciana provenien de la propera província d’Albacete … un enganyifa per intentar despistar una policia que mai no es deixà entabanar.

Pel que respecta al nom de l’estil “bakalao” molts deien que provenia de l’estadi de sequera en el qual es quedaven els addictes a la ruta després d’unes hores de marxa, absència d’hidratació i excés de drogaïna. Però res més lluny de la realitat: el nom prové de com es batejà el nou estil sonor en una coneguda botiga valenciana, després de veure com un xaval d’una població propera, cada vegada que escoltava un nou disc, provant música, exclamava: “¡esto sí que es bacalao de Bilbao!”. Desgraciadament, altres llegendes com la del suïcidi en directe del dj d'una coneguda ràdio pro-bakala, metre emetia el seu programa, és més real del que ens agradaria creure. ¿Veredite final? …moltes ombres i poques llums