--Conta'ns els teus inicis, allà al sud de Tenerife ¿com passares del mojo picón als dubplates? ¿quina música escoltaves...?
Comence a punxar a Santa Cruz de Tenerife en l'habitació d'un col·lega amb dos plats sense pitch i amb una taula Ecler. Punxava reggae perquè sempre m'havia agradat el reggae, fins que vaig arribar a València en el 94: a partir d'aquell moment va deixar d'agradar-me. Les meues primeres músiques foren Pink Floyd, Bob Maraley, Jacksons 5 i, en ocasions, José Luis Rodríguez 'el Puma'. Els meus germanastres majors vivien a casa i, a finals dels 70, això era el que m'obligaven a escoltar, i jo no tenia ni 10 anys, me cague en tot, ¡quina tortura!: a mí m'enrotllaven més Enrique i Ana.
Tenint aquests antecedents, la meua pubertat va buscar refugi en els anglesos que punxaven al sud de Tenerife. Així és la vida. Era l'època que Simon 'Bassline' Smith, Darren Jay, Bushwacka i altres vivien a l'illa, i jo em vaig dir a mi mateix que volia ser com ells.
Vaig decidir comprar-li discos a un col·lega que punxava, Dj Josemi, i em vaig ficar seriosament des del primer dia. No punxava en cap lloc i era roiníssim mesclant, però jo m'ho vaig prendre com toca i em va sortir com volia, no puc queixar-me'n. Vaig començar punxant hardcore a un garito del sud que es posava fins a dalt i aleshores m'arribà l'hora de venir-me a Espanya a estudiar. ...I vaig haver de deixar el mojo picón perquè tinc úlcera duodenaarrl.

--Allí, de xaval, ja eres amic de Dj Jonay ¿no és així?
Al principi, Jonay i jo no ens dúiem ni bé ni malament, simplement no ens dúiem. Va passar el temps i jo vaig trencar el gel oferint-li venir a València a punxar. Després ens férem col·legues.

--¿Per què vens a València? ¿És la flaire de la dolça tarongina el que t'atreu o més bé el fum de la marijuana local?
València és rara. Al principi, jo no volia quedar-me aquí ni un segon més, però vaig haver d'acabar una carrera i m'ho vaig prendre amb calma. L'olor de València no és precisament el millor, sinó el pitjor: ol a formatge roquefort calent. Com que hi ha molt de camp, aquí els adobs ho cobreixen tot. Però al final, el costum i la gent que viu aquí van acabar seduint-me i així estic des de fa nou anys. M'encanten els valencians, em partesc el rabo amb ells... jo necessite humor i aquí la gent en té molt.
Quant als olors, benvolugt com-pay, el que més em mola és el d'un bon ou marroquí o, en el seu defecte, G13 Mr. Nice: és el que més em relaxa i em fa pensar (l'ou ha d'estar embolicat i barrejat amb tabac sense aditius, perquè abans fa olor de cul).