per José María López Lagunas

Introducció

La música popular del segle passat i de l’actual, tot i que té els seus orígens en la cultura anglosaxona (Estats Units i Anglaterra, principalment), ha conegut adaptacions locals als diversos països on s’ha estés la seua influència. Actualment, no ens resulta estrany escoltar grups de rock o de pop en castellà, català, euskera o gallec. La música electrònica també ha tingut el seu principal orígen en els països anglosaxons i inclús un grup clau com els alemanys Kraftwerk, malgrat que canten en la seua llengua nadiua, llançaven les versions internacionals dels seus discos en anglès i aquestes són les més conegudes pel nostre públic.

Si el rock o el pop han sabut utilitzar la llengua autòctona per expressar una mateixa música, allò lògic seria que una cosa similar passara en el cas de la música electrònica, tot i que cal recordar que alguns dels estils més coneguts d’aquesta música (techno, house, drum’n’bass, electro...) tenen un gran component instrumental, en el qual les veus en ocasions passen a un segon termini o, simplement, no existeixen.

També cal assenyalar que els coneixements de l’autor sobre aquest tipus de música són limitats i no assoleixen la totalitat de les manifestacions existents, per la qual cosa la llista de noms no és exhaustiva i pot haver omissions. Al lector li deixem la possibilitat de seguir explorant aquest món fascinant.

Pioners dels 70 i els 80

Un dels pioners de la música electrònica a Espanya és Eduardo Polonio, que començà a realitzar obres d’electroacústica a finals dels anys 60. A més, formà el grup Alea-Música Electrónica Libre. Les seues composicions de caràcter experimental posseeixen uns curiosos títols com Difícil que las margaritas beban en la fuente, Hoy comemos con Leonardo o En un eclipse, en un eclipse total, en un apagón general del Universo, per esmentar-ne alguns dins de la seua extensa i desconeguda producció. A Barcelona es pot destacar d’aquella època a Macromassa, grup format per Juan Crek i Víctor Nubla, que també posseeixen obres amb títols curiosos (i en alguns casos, també lletres curioses) com El consecuente aspecto de la geometría o El largo camino a las almendras.

Deixant de banda les primeres incursions electròniques experimentals, es pot dir que la primera manifestació de música electrònica en castellà de major repercussió es produeix en els grups de l’anomenat techno-pop (synth pop per als anglesos) a finals dels 70 i principis dels 80. Els pioners El Aviador Dro y sus obreros especializados fan cançons reivindicatives, futuristes o humorístiques com La chica de plexiglás, Nuclear, sí, La televisión es nutritiva, etc. Les seues influències vendrien de grups com Kartwerk, Devo i els grups de synth pop anglesos que començaven a sorgir en els primers anys de la dècada dels 80. I malgrat aquesta influència de la llengua anglesa, els grups esmentats decidiren emprar el castellà per a les seues composicions com a forma de fer arribar el seu missatge d’una manera més natural. I la gent ho va acceptar sense problemes. Inclús els propis Aviador Dro s’atreviren a realitzar una versió en castellà de l’exitós tema de Kraftwerk (The Model / Das Modell) amb el títol de La Modelo. Avui en dia segueixen en actiu fidels a la filosofia, tot i que han actualitzat el seu so i a algun dels seus membres.

Un altre grup de l’època que es pot esmentar és Esplendor Geométrico, sorgit després de l’escissió d’alguns components d’Aviador Dro, els quals, abans d’embarcar-se en una trajectòria de soroll i pulsió rítmica, elaboraren alguns temes de techno-pop com Moscú está helado. Posteriorment, tot i que els seus treballs eren predominantment instrumentals, mantenen la majoria dels títols dels temes en espanyol i fins i tot inclouen mostres sonores de veus en castellà (emprant també altres idiomes, òbviament). Un exemple, amb una mica d’ironia, pot ser 30 Km. de radio (Veritatis Remix) de l’àlbum Balearic Rythms (1996), on, sota uns potents ritmes industrials, es pot escoltar un anònim locutor de ràdio recitant els misteris de la passió de Crist.

Juntament amb aquests existien altres grups com Metal y Ca., amb temes com Datos, Planeta o Velocidad, Oviformia Sci amb Hablamos de nosotros o Mi teletipo o els aragonesos Vocoder (Mi chica tiene un lío con Satán, Amor de robot) y Vam Cyborg (Actos de maldad o Radioactividad, que en aquest cas no es tracta d’una versió de Radioactivity / Radioactivität de Kraftwerk).

Un altre grup de l’època fou Azul y Negro, més comercials que els esmentats abans i que obtingueren bastant popularitat. Un dels seus primers temes (Me estoy volviendo loco) fou emprat com a sintonia per als reportatges de televisió de la Vuelta Ciclista a Espanya en el 1982, un any abans que Kraftwerk publicaren el seu Tour de France. Amb això assoliren gran repercussió entre el públic general, malgrat els seus sons sintètics i les seues veus robotitzades. Després seguiren editant LPs en els quals les cançons no instrumentals eren quasi totes en castellà.

Si seguim en l’ona techno-pop, que era la més coneguda quant a electrònica en aquells primers anys 80, cal destacar també Tino Casal, qui facturà alguns temes clàssics com Champú de huveo, Tigre bengalí, Bailar hasta morir o Embrujada. Un dels seus èxits més importants fou Eloise, en aquest cas una versió del tema de Barry Ryan.

València no fou aliena a aquelles influències de sons electrònics i futuristes. En aquella època, una escena efervescent de grups de tots els estils també va originar algunes bandes que, si bé no semblen ser tan recordades, meréixen la nostra atenció. Els grups més destacats que podem esmentar són Glamour, amb joies com Imágenes, No llores junto al estéreo o En soledad, Betty Troupe amb la molt coneguda El Vinilo, Video (La noche no es para mí, Víctimas del desamor) o Última Emoción (El misterio de los tomates eléctricos, Dos minutos de odio), d’entre els que deixaren una petja sonora.