Rei o captaire
A la 1.30h ja tenia la meua acreditació penjada al coll. En aquest festival, tenir acreditació pot suposar-te tant que et tracten com a una rata com que et facen la pilota fins que no poden més. Per començar, no vaig fer la cua de mitja horeta que feien la resta...
Una vegada dins em vaig dirigir a la zona vip a per provisions. Hi havia un restaurant amb buffet lliure, una par de cambres fosques amb tauletes, per descansar, serveis, oficines, un menjador i una jaima. Em vaig fer amb un bon bocata de butifarra i un vinet ¡fotre!: la veritat és que era tot un plaer estar sopant mentre escoltes a Jeff Mills i, al mateix moment, veus als de Central, a Àngel Molina i al boig de l'Omar tirant-se unes risses mentre es bevien unes birres.
Dins del restaurant hi havia un lloc amb daikiris de bresquilla. Ràpidamente em vaig fer col·lega del camata i sempre em colava i me'ls posava de tres en tres. Va ser amb els dos primers daikiris a la mà quan em vaig decidir a introduir-me a l'Open Air a veure el tio Jeff

Pega-li canya!!
Jeff Mills: les males llengües dien que darrerament no anava molt fi l'americà. Tanmateix, aquesta vegada es va cascar un set estupendo. Punxà techno no gaire contundent, ideal per a una sessió d'1 a 3. La música anava a uns 138 bpm.s i tendia al techno de Detroit que a mí tant m'agrada.
Va punxar a tres plats i amb el seu estil inconfundible (quadrant els temes una vegada pujat el fader), sense pràcticament cap errada, tot i que la seua equalització no m'acaba d'agradat, per poc neta.
Va posar temassos com "Transition", d'Underground Resistence, i molts dels seus, com els ben coneguts "Reverting" i "Voltereta" ("The Bells"), que tots cantàrem alhora. El moment feeling fou per a l'speech de Martin Luther King. Molt de soul, tios: un clàssic!
Central: sortiren a l'escenari després del de Detroit i es notà un baixó de públic ja que Laurent Garnier (decepcionant, em digueren) punxava en una altra pista. Els de Central feren un bon directe de techno, amb matisos germànics. La veritat és que m'agraden més amb el seu projecte Glory B, que és més minimal funk i més melòdic. Tot i això, fou un gran escalfament per a allò que vendria després.
Richie Hawtin: mai no saps per on va a sortir-te. Igual et fueteja amb un set de minimal soporífer que et desfà els tímpans i el cervell a base de hardtechno del més bèstia.
Aquesta vegada, Richie Hawtin jugà sobre segur, punxant techno a tres plats (amb el Final Scratch), ni gaire contundent ni excessivament tranquil. Estigué bé, però, la veritat és que li he escoltat sessions millors.
Mentre punxava el canadenc em passà el moment àlgid de la jornada: vaig anar a per un parell de daikiris més a la zona vip i en això que es posà al meu costat una xica guapíssima (però molt molt guapa), que es pensava que jo era un dels dj.s i intentà lligar amb mi ¡Fotre! ¿per què tingué que passar mentre punxava un dels meus dj.s favorits? Doncs, sí, tios, vaig passar del bombonet per veure a Richi Hawtin. Si tindrà raó mon pare, quan diu que sóc un semat!!
JFL: La gran sorpresa del festival. Com Central, també són dos i van amb un parell d'Ibooks i alguna joguina més. Féren un directe de techno força divertit, amb tocs d'electro i algun desenvolupament melòdic. La veritat és que no tinc ni idea d'on han sortit, però estigueren molt bé.
Óscar Mulero: va aparèxier a l'escenari sobre les 6.30h i semblava acaba de sortir de la peli "Jo, el Halcón": gorra vaquera i armilla a joc, amb els seus tatuatges macarres. En aquell moment, l'Open Air va començar a omplir-se de makineros reciclats i es creà un ambient molt violent i macarra. El propi Mulero tenia un sospitós moviment de mandíbules i un gest arrogant a la cara, com dient "¿no en teniu prou? ...doncs prengueu més llenya!!". Sense dubte, és el dj que millor equalitza de tot el món i als Monegres ho demostrà. Punxà amb gran qualitat els millors temassos del festival, com el seu "Anaconda" o el "Death Before Surrender" de Surgeon, una de les millors cançons techno des de "The Bells".
Cristian Wunch: va pujar a l'escenari després de Mulero. Es cascà un directe molt potent amb el seu típic techno amb bombos assincopats i bombos filtrats. A mitad de la seua sessió, el meu cap ja estava fart de tant de bombo a negres, per la qual cosa em vaig pirar cap a la Carpa San Miguel, la del d'n'b.