per Antonio J. Albertos

ANTECEDENTS

El jazz, des dels anys vint, ha conegut continuades revolucions cada dècada. Del swing al free jazz, passant pel be bop o el cool, fins els anys setanta, amb el jazz electrònic de Miles Davis. El jazz és un dels estils musical més camaleònics i mal·leables. El seu maridatge amb l'electrònica era un assumpte que, més tard o més d'hora, seria natural.

En els anys setanta, els sintetitzadors comencen a inundar els escenaris i les seues freqüències sonores són aplicades en temes de grups relacionats amb el rock en la seua versió psiquedèlica (Pink Floyd), en la seua versió progressiva (Yes), en la seua versió còsmica (Tangerine Dream) o, simplement, allunyats del rock (Kraftwerk). La seua influència en el jazz també es va notar en aquesta dècada, amb el treball del revolucionari Miles Davis o en les primeres composicions del barisler Wagner Tiso. Sense dubte, el treball que Miles Davis realitzà durant aquesta època i en les posteriors, no haguera obtingut el mateix resultat sense els avanços tecnològics dels estudis d'enregistrament ni les noves instrumentacions electròniques.

El primer dels discos de Davis que va obrir aquesta nova via d'investigació amb l'electrònica fou Bitches Brew (1969). Miles Davis electrocutà la seua manera d'entendre el jazz, influenciat especialment per la figura de Jimi Hendrix. Es tractava d'una música que unificava els instruments electrònics del rock de Hendrix i la improvisació del jazz de Davis. Aquesta vegada, com a Kind of Blue, Miles va tornar a conduir espontàniament les improvisacions col·lectives dels seus músics novells (entre els quals ens trobem a noms com Joe Zawinul, John McLaughlin, Chick Corea, Dave Hollan i Jack DeJohnette), creant atmosferes lúgubres, contundents i musicalment plenes de consistència que, finalment, inauguraren tota l'era del jazz endollat. Després vindria Agartha (1975), un doble àlbum en directe on les textures electròniques creades pel guitarrista Peter Cosey es fusionaven amb les influències musicals de Sly Stone, George Clinton i Jimi Hendrix. Després d'un retir musical que durà cinc anys, Miles Davis inicià la seua darrera etapa creativa, allunyada substancialment del jazz pur per ingressar directament en el jazz electrònic, la fusió i el pop. En 1981 començà aquest capítol final amb l'enregistrament d'una sèrie de discos d'entre els quals destaca Amandla, editat dos anys abans de la seua mort. Fou la seua darrera obra plenament reconeguda.