A finals dels anys seixanta l'home aconseguí arribar a la Lluna, però molt abans havíem rebut una visita de Saturn, d'on deia provenir Sonny Blunt, més conegut com Sun Ra. Els seus postulats musicals bevien tant de la tradició de les big bands de jazz com de la música avantguardista europea i de la rímtica ètnica de la música africana. L'obra de Sun Ra no fou aliena als avanços de la tecnologia i el pianista acabà incorporant a la seua orquestra un sintetitzador Moog, portant encara més lluny el concepte de jazz espacial o astral. La seua discografia és extensa i dispersa, però una de les seues millors obres fou Space is the place.

Junt a Keith Jarret i a Chick Corea, Herbie Hancock fou el pianista més important dels anys setanta i destacà en el camp de la fusió, tot i que els seus inicis daten de principis dels seixanta, quan edità obres avui convertides en clàssiques com Empyrean Isles o Maiden Voyage. Després d'haver format part del famós quintet de Miles Davis a mitjan dels seixanta i d'haver-se fet famós per les seues interpretacions a duo amb Chick Corea en els setanta, el seu instint explorador el porta a introduir sintetitzadors en un àlbum de jazz, Headhunters (1972) amb un concepte musical netament ballable i plenament elèctric. En 1983 va sorprendre a tothom amb la publicació de Future Shock, plagat de ritmes i estructures inspirades en la música que començava a escoltar-se a les discoteques: electro, hip hop i breakdance. És un àlbum que conté una de les peces més exitoses de la llarga carrera de Hancock, "Rockit", el primer tema on s'introdueix la tècnica dels discjòqueis: l'scratch. L'encarregat de realitzar els scratchs és el seu inventor Grand Wizard Theodore, un treball que constituí un estrany i revelador parèntesi en la fructífera carrera d'aquest músic nascut a Chicago.

Fou en l'època dels anys 80 quan començà a usar-se el terme acid-jazz per a definir un nou corrent musical que, amb característiques pròpies i incorporant elements jazzístics i del so funk, en conjunció amb altres estils acabats de nàixer (rap, hip hop,...), començava a imposar-se com una opció alternativa en cadenes de ràdio i pistes de ball. Molt prompte començaren a buscar-se antecedents històrics en artistes de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta, com foren Funk Inc, Pucho o Idris Muhammad, que de seguida es convertiren en referents vàlids d'aquest nou estil.

Tanmateix, la vertadera explosió de l'acid-jazz i la seua popularització haurem de contemplar-les a principis dels noranta, amb l'aparició de bandes com Brand New Heavies, Jamiroquai o Incognito i, especialment, amb la labor d'un discjòquei, productor, locutor de ràdio i propietari de diversos segells (Acid Jazz, Talkin' Loud), Gilles Peterson, un personatge que al llarg dels anys noranta impulsà el jazz cap a camps insospitats. Tot i que l'etiqueta que es va encunyar renovava el terme jazz, amb el temps podem considerar l'acid-jazz com el funky de la dècada dels noranta, influenciat tant pel jazz com pel hip hop o el house i arranjat musicalment amb unes produccions d'electrònica agradable i lleugera.