En èxtasi!
La Ruta del Bakalao 10 anys després |
| |
|
|
Un matí de diumenge, en
febrer de 2004... |
 |
 |
"En
èxtasi", el llibre de Joan M. Oleaque
L'objectiu d'aquest reportatge és simplement
fer un passeig pel que foren els llocs més emblemàtics
de la Ruta del Bakalao i, a més, fent-ho
un diumenge pel matí, entre les 11 i les
14h, que era el moment del màxim apogeu, quan, primer centenars,
i després milers i fins i tot desenes de milers de persones,
es movien en cotxe amunt i avall, de discoteca en discoteca, de
bar en bar, al ritme trepidant de la música de ball més
canyera. I ho fem de la mà del millor cicerone, Joan
M. Oleaque, gran coneixedor del fenòmen, que ara
l'acaba de plasmar al llibre En èxtasi:
altament recomanable.
|
 |
 |
2004:
Una ruta de... domingueros!
Si en aquella època la carretera que uneix
València amb Cullera per
la costa (coneguda com la carretera del Saler)
era un continu desfilar d'automobilistes desballestats a la recerca
de la màxima diversió -que consistia, precisament,
en canviar de garito cada poc temps-, avui en dia la mateixa carretera
segueix estant igual de col·lapsada però ...¡de
domingueros! que van a dinar als abundants restaurants situats prop
de l'Albufera. Em sembla que ens han obligat a
aburgesar-nos bastant...
|
 |
 |
 |
 |
Un
món ple de pardals...
La Ruta del Bakalao fóu
el producte de les ganes que la València
sorgida de la Transició tenia de viure alguna
cosa pròpia i original, tan allunyada com estava dels grans
centres mundials que marcaven la pauta, foren aquests Londres,
París, New York o, fins i tot, Madrid
o Barcelona. S'imposà així un moviment
fortament hedonista i orgiàstic
basat en la marxa contínua i en l'evolució de la música
de ball cap a ritmes extra-ràpids i hipnotitzants (el després
anomenat bakalao, una barreja d'EBM amb industrial,
amb rock, amb house, amb pitufo-scratch i amb el que es posara per
davant) i formament influenciat tot pel desembarcament de diverses
generacions de drogues pre-disseny, des de la mescalina
(la "droga valenciana" per excel·lència)
a la ketamina o el propi èxtasi
(i tot això, un munt de temps abans de l'"estiu de l'amor").
|
 |
 |
11.00h:
Fot-li a l'accelerador, que arribem tard...
Emparats en una legislació força
permissiva, producte de la presa del poder per part del PSOE
en les eleccions de 1982, nombrosos garitos s'instal·laren
en les rodalies de la ciutat, en pedanies i pobles com Pinedo,
el Saler, el Palmar, el Perelló,
el Perellonet, les Palmeretes...
La ciutat de Sueca, altament liberal en la seua
concepció de la vida, liderà el rànking d'antres
absolutament alternatius, destinats més a la gent dels pobles
del voltant de la capital que als veïns de València
(l'idioma de la Ruta era el valencià, no el castellà).
Però, al final, tots s'ajuntaven a la pista de ball, de matinada
o ben entrat el matí, llestos per a ser transportats pels
djs a un món en el qual el futur no existia,
un món que era com el planeta Mart, en el qual tú
ets magnífic i en gaudies sense preocupar-te d'absolutament
res, tot i que les perilloses rotondes que trobaves
a la carretera mentre conduïes completament drogat,
et podien costar la vida...
|
 |
 |
 |
 |
Ciclistes
i altra gent que molestava
Naturalment, tanta diversió no
podia durar. Els -relativament pocs, perquè avui
en dia són pitjors- accidents de trànsit que se succeiren
quan la cosa es massificà (de Madrid o Barcelona
venien a milers, atrets per tanta alegria), i el consegüent
escàndol alimentat per polítics i periodicastres,
dugué al PSOE a replantejar-se la seua inocència primigènia
i a enviar al propi comissari Vera (el dels GAL)
a acabar amb tant de catxondeo. Una campanya de premsa bèstia
i una presència constant de la Guàrdia Civil
aconseguiren demonitzar la Ruta, que fou liquidada definitivament
amb les lleis d'horaris implantades pels del PP, a partir de 1995,
quan Zaplanèitor es va fer amb el poder.
Però els ciclistes segueixen cascant-la, ergo... no era un
problema de la Ruta.
|
 |
 |
11.30h:
Chocolate
Sóm ja aquí, en una de les principals
catedrals paganes, que ho fou, del Bakalao més dur i agressiu:
la discoteca Chocolate, situada molt prop de la
Platja de les Palmeretes. En aquell temps, a aquestes hores, centenars
de bakalaeros estarien ballant en el seu pàrking,
però en aquests moments no n'hi ha ni un gat. Només
un tal "Peris" ha deixat la seua petja mig grafitejada
sota el logotip de la caseta de xocolata. Una tristor que s'accentua
pel gris del dia i per les restes que els makinetos
de darrera generació han deixat en els bancals: botellons
de fanta, gots de plàstic, somnis trencats per la llum del
dia, que no perdona que no li hages ficat mà a la teua novieta...
Chocolate sembla un corral de cabres. La grava
rosega les rodes del cotxe i, just en la porta, hi ha una creu gammada
pintada: ...ja se l'haguera pogut ficar el tio eixe en la punta
la fava...
|
 |
 |
 |
 |
El
càmping
Moltíssima gent -especialment la que no
vivia a València, sinó que, en l'època de màxima
expansió, arribava dels llocs més llunyans del planeta-
va tenir la infeliç ocurrència d'allotjar-se al Càmping
de les Palmeres, just entre Chocolate i Barraca. Més
d'un, quan se n'anava a dormir per fi, en creuar les carreteres,
va haver d'estar torejant als cotxes que, implacables, se li tiraven
damunt. Això, el que no caïa directament a la sèquia...
Els clients d'ara, però, protesten, i a Chocolate han hagut
de posar-se durs per impedir que la gent li pegue a l'àudio-tunning
en el seu pàrking, que, si no, no poden dormir els del càmping...
Fins i tot tenen jacuzzi, hòsties, quins
temps...
|
 |
 |
11.45h:
Barraca
De forma pareguda al primer Chocolate,
la discoteca Barraca supusà durant els anys
vuitanta un important revulsiu per a la societat valenciana o, si
més no, per a la gent més inquieta i, així,
es convertí en un element transmissor de les tendències
més undergrounds, passades, això sí, pel túrmix
valencià, altament festiu, que li donà el seu caràcter
original, amb una gran propensió cap a l'excès i la
mascarada. Allí es reuniren totes les tribus urbanes (des
dels punks o els gàngsters fins als mods), per una vegada,
en santa harmonia
|
 |
 |
 |
 |
Barraca:
la historia continua
Arribats els noranta, tanmateix, Barraca
s'integraria de ple en la Ruta, transformant-se en un dels principals
i més desbaratas afters, fins que, en plè apogeu de
la repressió guardiacivilesca, va haver de tancar durant
un llarg temps.
Per sort, aconseguí sobreviure i la sala continua gaudint
de bona salut avui en dia, amb les seues magnífiques sessions
de diumenge per la tarda, per les quals està passant el bo
i millor de l'escena techno mundial (inclòs Jeff Mills, per
exemple, recentment). Tot i que, és clar, ja no és
el mateix...
|
 |
 |
12.00h:
Bares, qué lugares...
Chocolate i Barraca no estaven sols a les Palmeretes.
Una munió de bars i de petites sales vivien a la seua ombra,
punxant el mateix tipus de música i venent els cubates a
meitat de preu, cosa que atreïa la gent com a les mosques:
Villa Adelina, el Bar Redó, Xulla, El Guitarró,
el Melero... foren alguns d'aquests, dels quals, avui,
per a variar, ja no queda res que els identifique (si és
que existeixen) com el que arribaren a ser.
|
 |
 |
 |
|