Un matí de diumenge, en febrer de 2004...

"En èxtasi", el llibre de Joan M. Oleaque

L'objectiu d'aquest reportatge és simplement fer un passeig pel que foren els llocs més emblemàtics de la Ruta del Bakalao i, a més, fent-ho un diumenge pel matí, entre les 11 i les 14h, que era el moment del màxim apogeu, quan, primer centenars, i després milers i fins i tot desenes de milers de persones, es movien en cotxe amunt i avall, de discoteca en discoteca, de bar en bar, al ritme trepidant de la música de ball més canyera. I ho fem de la mà del millor cicerone, Joan M. Oleaque, gran coneixedor del fenòmen, que ara l'acaba de plasmar al llibre En èxtasi: altament recomanable.

2004: Una ruta de... domingueros!

Si en aquella època la carretera que uneix València amb Cullera per la costa (coneguda com la carretera del Saler) era un continu desfilar d'automobilistes desballestats a la recerca de la màxima diversió -que consistia, precisament, en canviar de garito cada poc temps-, avui en dia la mateixa carretera segueix estant igual de col·lapsada però ...¡de domingueros! que van a dinar als abundants restaurants situats prop de l'Albufera. Em sembla que ens han obligat a aburgesar-nos bastant...

Un món ple de pardals...

La Ruta del Bakalao fóu el producte de les ganes que la València sorgida de la Transició tenia de viure alguna cosa pròpia i original, tan allunyada com estava dels grans centres mundials que marcaven la pauta, foren aquests Londres, París, New York o, fins i tot, Madrid o Barcelona. S'imposà així un moviment fortament hedonista i orgiàstic basat en la marxa contínua i en l'evolució de la música de ball cap a ritmes extra-ràpids i hipnotitzants (el després anomenat bakalao, una barreja d'EBM amb industrial, amb rock, amb house, amb pitufo-scratch i amb el que es posara per davant) i formament influenciat tot pel desembarcament de diverses generacions de drogues pre-disseny, des de la mescalina (la "droga valenciana" per excel·lència) a la ketamina o el propi èxtasi (i tot això, un munt de temps abans de l'"estiu de l'amor").

11.00h: Fot-li a l'accelerador, que arribem tard...

Emparats en una legislació força permissiva, producte de la presa del poder per part del PSOE en les eleccions de 1982, nombrosos garitos s'instal·laren en les rodalies de la ciutat, en pedanies i pobles com Pinedo, el Saler, el Palmar, el Perelló, el Perellonet, les Palmeretes... La ciutat de Sueca, altament liberal en la seua concepció de la vida, liderà el rànking d'antres absolutament alternatius, destinats més a la gent dels pobles del voltant de la capital que als veïns de València (l'idioma de la Ruta era el valencià, no el castellà). Però, al final, tots s'ajuntaven a la pista de ball, de matinada o ben entrat el matí, llestos per a ser transportats pels djs a un món en el qual el futur no existia, un món que era com el planeta Mart, en el qual tú ets magnífic i en gaudies sense preocupar-te d'absolutament res, tot i que les perilloses rotondes que trobaves a la carretera mentre conduïes completament drogat, et podien costar la vida...

Ciclistes i altra gent que molestava

Naturalment, tanta diversió no podia durar. Els -relativament pocs, perquè avui en dia són pitjors- accidents de trànsit que se succeiren quan la cosa es massificà (de Madrid o Barcelona venien a milers, atrets per tanta alegria), i el consegüent escàndol alimentat per polítics i periodicastres, dugué al PSOE a replantejar-se la seua inocència primigènia i a enviar al propi comissari Vera (el dels GAL) a acabar amb tant de catxondeo. Una campanya de premsa bèstia i una presència constant de la Guàrdia Civil aconseguiren demonitzar la Ruta, que fou liquidada definitivament amb les lleis d'horaris implantades pels del PP, a partir de 1995, quan Zaplanèitor es va fer amb el poder. Però els ciclistes segueixen cascant-la, ergo... no era un problema de la Ruta.

11.30h: Chocolate

Sóm ja aquí, en una de les principals catedrals paganes, que ho fou, del Bakalao més dur i agressiu: la discoteca Chocolate, situada molt prop de la Platja de les Palmeretes. En aquell temps, a aquestes hores, centenars de bakalaeros estarien ballant en el seu pàrking, però en aquests moments no n'hi ha ni un gat. Només un tal "Peris" ha deixat la seua petja mig grafitejada sota el logotip de la caseta de xocolata. Una tristor que s'accentua pel gris del dia i per les restes que els makinetos de darrera generació han deixat en els bancals: botellons de fanta, gots de plàstic, somnis trencats per la llum del dia, que no perdona que no li hages ficat mà a la teua novieta... Chocolate sembla un corral de cabres. La grava rosega les rodes del cotxe i, just en la porta, hi ha una creu gammada pintada: ...ja se l'haguera pogut ficar el tio eixe en la punta la fava...

El càmping

Moltíssima gent -especialment la que no vivia a València, sinó que, en l'època de màxima expansió, arribava dels llocs més llunyans del planeta- va tenir la infeliç ocurrència d'allotjar-se al Càmping de les Palmeres, just entre Chocolate i Barraca. Més d'un, quan se n'anava a dormir per fi, en creuar les carreteres, va haver d'estar torejant als cotxes que, implacables, se li tiraven damunt. Això, el que no caïa directament a la sèquia...
Els clients d'ara, però, protesten, i a Chocolate han hagut de posar-se durs per impedir que la gent li pegue a l'àudio-tunning en el seu pàrking, que, si no, no poden dormir els del càmping...
Fins i tot tenen jacuzzi, hòsties, quins temps...

11.45h: Barraca

De forma pareguda al primer Chocolate, la discoteca Barraca supusà durant els anys vuitanta un important revulsiu per a la societat valenciana o, si més no, per a la gent més inquieta i, així, es convertí en un element transmissor de les tendències més undergrounds, passades, això sí, pel túrmix valencià, altament festiu, que li donà el seu caràcter original, amb una gran propensió cap a l'excès i la mascarada. Allí es reuniren totes les tribus urbanes (des dels punks o els gàngsters fins als mods), per una vegada, en santa harmonia

Barraca: la historia continua

Arribats els noranta, tanmateix, Barraca s'integraria de ple en la Ruta, transformant-se en un dels principals i més desbaratas afters, fins que, en plè apogeu de la repressió guardiacivilesca, va haver de tancar durant un llarg temps.
Per sort, aconseguí sobreviure i la sala continua gaudint de bona salut avui en dia, amb les seues magnífiques sessions de diumenge per la tarda, per les quals està passant el bo i millor de l'escena techno mundial (inclòs Jeff Mills, per exemple, recentment). Tot i que, és clar, ja no és el mateix...

12.00h: Bares, qué lugares...

Chocolate i Barraca no estaven sols a les Palmeretes. Una munió de bars i de petites sales vivien a la seua ombra, punxant el mateix tipus de música i venent els cubates a meitat de preu, cosa que atreïa la gent com a les mosques: Villa Adelina, el Bar Redó, Xulla, El Guitarró, el Melero... foren alguns d'aquests, dels quals, avui, per a variar, ja no queda res que els identifique (si és que existeixen) com el que arribaren a ser.