El festival Musica Ex Machina de Bilbao es desenvolupa durant un mes sencer i acaba oficialment el 27 de desembre, però sempre hi ha una data que és la forta i que coincideix amb el pont del 5, 6 i 7 del mateix mes. Està organitzat per col·lectius inquiets de Bilbao, que intenten diversificar les activitats (música, performances, videomuntatges, etc.) entre diferents espais de la ciutat: Bilborock, café Azquena, Arrebato i molts més.
El nostre corresponsal Al Márgen en realitza una crònica de l'edició corresponent a l'any 2003:

Aquest tipus de festivals són necessaris, ja que ens estalvien una mica del tedi quotidià i del bombardeig mediàtic al que ens veiem irremeiablement sotmesos. I, a més, en no tenir la projecció internacional d'altres com el Sónar, l'ambient és molt més familiar, en tot més accessible: en fi, que ens alegra veure que cada vegada hi ha més apassionats de les manifestacions no convencionals que organitzen les seues activitats en ciutats aparentment allunyades del circuit electrònic (com passa també, per exemple, amb el festival Sónikas de Vallecas): el desig és que, a poc a poc, vagen quallant i que no es desanimen per l'escasetat del públic assistent, ja que no són activitats enfocades a les grans masses precisament.

El cartell d'aquest any era, a priori, una mica més fluix que el de l'any passat i, a més, semblava que havia trencat un poc l'equilibri entre els artistes locals i els convidats de nivell nacional o internacional, especialment en detriment d'aquests darrers.

El plat fort es cuinava a Bilborock, una església restaurada i convertida en sala permanent de concerts (suposem que els bilbains coincidiran amb nosaltres en que està molt bé).

El divendres 5 de desembre obria foc Mauri, que exercí més que res com a dj, limitant-se a barrejar bases de tall industrial i projectà vídeos una mica lamentables. Ho sentim molt, però suspens per a Mauri.

Seguidament aparegué Xabier Erkizia, ell sol amb el seu mac portàtil i una mini-taula. Només començar, alguns de nosaltres ja tinguérem la sensació que, possiblement, estàvem assistint a una de les millors actuacions del festival. Jo no coneixia el seu treball i, per això, em sorprengué encara més. Segons sembla, les seues activitats són molt diverses i treballa especialment amb vídeo, tot i que en la seua sessió no porjectà absolutament res. El seu plantejament fou molt arriscat. En una jornada que se suposava la més canyera, la més industrial, ell va aparèixer en solitari, com si estigués també sol en el món, con si estigués en la sala de sa casa, al seu aire, marcant el tempo i controlant-lo, sense alterar-se, amb un criteri i una actitud sorprenents. La seua actuació no fou gaire llarga, poc més de mitja hora, però pegà la campanada minimal en un joc supertranquil i evocador a base de capes de freqüències greus i silencis. Molt bé. Erkizia: et seguirem la pista. Notable.

Després aparegué Anton Ignorant, amb la intenció d'apujar una mica la temperatura, i la veritat és que ho aconseguí. Allò que féu Ignorant fou totalment el contrari que Erkizia: plantejà moviment i bastant improvisació, tingué moments bons però també alguns despistes, tot i que, en general, animà bastant i deixà bones sensacions. Bé.

Allò que se suposava era el cap de cartell de la nit, Massimo Sapienza, per a mi fou la major desil·lusió del festival: no m'agradà gens. Les seues projeccions eren una xaroneria i la música podia haver servit per amenitzar bodes i batejos a la seua Sicília profunda: bakalao. Ho lamente, Massimo, però et preguem que no repetesques...

En acabar, la festa continuà a Arrebato, que estava de gom a gom de públic. Inazio Escudero presentà la seua vídeo-performance: "Lo paso mal, lo paso fatal, pero me grabo en vídeo haciéndolo mal", una espècies de paròdia sobre els cantautors que no deixen de mirar-se el melic, amb una desimboltura increïble. Escudero projectava la seua pròpia imatge en la pantalla i en ell mateixa, mentre cantava sobre les seues pròpies pistes de veu desacompassades a propòsit i llençava alguna nota de baix en pla delirium tremens. O bé s'estava simplement callat, quiet, absort. Després de veure a Massimo, allò estigué força bé.