El dissabte 6 la cosa es presentava més variada. A Bilborock estigué Dj Chema Alonso, de Salamanca, punxant entre actuacions coses d'allò més variades i modernes.

D'entrada, veguérem per primera vegada una bateria muntada sobre l'escenari: era del trio Akauzazte, que obriren la nit. Realment tenen més a veure amb el rock (bateria, baix, guitarra/sintes) i no només per la instrumentació, sinó pel que fan, tot i que se'ls nota un gran esforç per anar eliminant les seues influències rockeres. La part més fluixa és la de les veus, mig recitades mit desentonades, però bé: allí estigueren i deixaren constància de les seues intencions.

Corsal Desastre és pràcticament un cantautor, tot i que es recolza en altres tipus de recursos fins el moment molt poc emprats per aquests. Es dedicà a contar-cantar històries seguint les projeccions que anava mesclant el seu company des d'un ordinador. Només empraren una pantalla i sobre ella es barrejaven i superposaven a temps real imatges que anaven progressant amb els relats de Carlos. No era cap invent nou, però sí que es notava una cosa molt més preparada i de millor qualitat que la resta d'imatges que havíem vist el dia anterior.

Belaska baixaren de l'escenari i plantaren la seua taula en el pati, entre el públic. El duo es marcà un concert a la manera de Cage, silenci i electrònica. Potser una mica pretenciosos, també foren els més electrònics del festival i, després del que passà la nit anterior, la seua actuació fou d'agrair, molt concentrats tots dos en el seu treball.

Tancaren la nit els Etant Donnes. Hi havia molta curiositat per veure què anaven a fer: mai no se sap amb els germans Hurtado, que no havien tornat a Espanya des de la seua accidentada actuació al Sónar 2000, amb Genesis P-Orridge, Thee Majesty i Marc Cunningham, quan se'ls anà la llum tres vegades seguides i se'ls tallà tot el rotllo.

Només començar deixaren clar l'assumpte. Amb diferència els més professionals del festival, sempre han manifestat que, en les seues performances convé deixar-se emportar per allò que passa i que després cadascú ho interprete com vullga. Jo vaig fer això i m'ho vaig passar de por, tot i que se'm féu forá curt perquè només actuaren durant un poc més de mitja hora. Però millor mitja hora intensa que no una hora per la cara.

Els Hurtado apareguéren cadascun per una banda de l'escenari, apujats a una espècie de púlpits, i disposats a deixar brollar la seua màgia o alquímia. Res d'instrumentació: només un soundtrack gravat i a jugar amb les veus. Això extranyà molta gent, que esperava veure una altra cosa, però els artistes es feren amb la situació. Les veus anaven mesclant-se i alternant en el seu discurs, variant amb diversos efectes i amb una ejecució impecable, mentre, en una pantalla central, es projectaven imatges estàtiques, minimals, abstractes, que ajudaven a crear l'ambient en combinació amb el joc de llums que atacava des de darrere d'ells, envoltant-los en una espècie d'aurèola mística. A l'estona, Marc Hurtado comença a moure's per l'escenari, aportant eixe compnent de teatralitat que els caracteritza, per descendir després on estava el públic amb una determinació i una energia que esglaiaven. Agafà una espectadora i se la penjà del muscle, mentre seguia amb el seu micro i les seues veus, completament absort. El públic començà a retrocedir -ja coneixes la sensació: mai no saps qui pot ser el pròxim que la pringue- fins que Marc arrencà a córrer i li va fer un autèntic placatge de rugby a un espectador -o una espècia d'abraçada- i els dos acabaren en el sòl, amb Marc encara recitant. El públic cada vegada estava més acollonit i s'enretirava més, i és que a l'artista se li notava alguna cosa en la mirada que esglaiava. Mentres tant, la víctima del colp es va alçar i s'abocà tot un got de cervesa pel cap, en una espècie de brindis a la bogeria: sembla que li sentà bé la patacada, ja que Marc caigué damunt seu, ben blanet.

En fi, bon rotllo amb els Etant Donnes, als quals teníem moltes ganes de tornar a veure i que foren, sense dubte, el millor del festival.

Al dia següent, diumenge 7, es presentava al café Azkena una jornada també bastant densa, més rockera, però jo em vaig trobar amb una rossa tremenda i... què anem a fer-li?... l'instint és l'instint i m'ho vaig perdre. Ara bé, tampoc no pense contar-vos com m'ho vaig passar amb la rossa.

By Al Margen

Nota: en aquesta edició del MEM estava prevista l'actuació de Vagina Dentata Organ, que finalment fou desestimada per un problema relacionat amb el mal de les vaques boges. ¿Absurd? Comprova-ho en aquest article.