Vagina Dentata Organ
The Perpignan Killings |
| |
| Potser per això, per la seua poca pressa
en planxar els seus treballs i pels seus molts deliris destructius,
VDO ha publicat només sis discos en aquests vint-i-dos
anys. I menys mal, perquè si n'arriba a treure més,
acaba amb la Humanitat. Cada disc seu és pitjor que una
bomba d'Hiroshima. Riu-te
tú de l'Eix del Mal del tio Bush: el
Mal Real, el Mal Nostre de Cada Dia, està concentrat
en aquests plàstics, alguns d'ells tacats d'autèntica
sang humana (no serveixen per a punxar, ni per a escoltar-los:
només per sofrir). No t'atrevesques a buscar-los per
les botigues, ni molt menys a comprar-los. Els seus discos són
aptes només per a haver-ne sentit parlar de lluny, en
alguna revista escrita en una llengua que no comprens, en alguna
llengua morta l'últim parlant de la qual fou Melmoth
l'Errabund. Si t'apropes a ells, et mosseguen. Mossega
Music for the Hashishins
(1983), un alegat a favor de l'assassinat sense pietat. Mossega
The Reverend Jum Jones in Person
(1984), dedicat al boig aquell dels suicidis de la Guaiana i,
alhora, el millor disc de rock'n'roll de la història.
Mossega The Triumph of the Flesh
(1984), sepulcral tamborinada bunyueliana. Mossega Cold/Meat
(1987), amb els cadàvers putrefactes de Marylin i Elvis.
Mossega com el motor recalentat d'una Harley dels anys 60 Un
Chien Catalan (1995), el disc que "anuncia
la mort de la música rock". |
| |
|
|
©
DjPay. Yellow Cap Records. All rights reserved. Contact
me!