Del nacionalisme a la “no-música”
El Centre Octubre programa a València, en el marc d'un cicle titulat "Vibra", concerts regulars de l'avantguarda sonora més extrema

Per Joan M. Oleaque (El País, dijous 14 de desembre de 2006)

“L’univers de l’avantguarda sònica no té moltes estrelles, però sí forats negres. Com deien a Expediente X, hi ha altres móns, i estan ací”. Les paraules són de la periodista Reyes Cuevas, i les va escriure per al suplement EP3 d’aquest diari, en un reportatge sobre els fons abismals de l’anomenada música experimental, que bull amb vigor a Espanya, Europa i Àsia. Cal dir, però, que hi ha qui prefereix anomenar aquesta disciplina sonora com a “no-música”. De fet, molts dels que la produeixen i la interpreten es presenten com a “no-músics”, i se senten més còmodes definint-se senzillament com a organitzadors de so (incloent-hi tota mena de sorolls). Per evolucions de la tècnica, la majoria dels ritmes experimentals són de tall electrònic, tot i que no obligatòriament: alguns “no-músics” fan servir sorolls de motor de vehicles o refilets de pardalets; uns altres utilitzen com a instruments pots de Cola-cao, consoles de joc Game Boy o instruments de tortura. Hi ha qui intenta transmetre paisatges sonors apocalíptics només amb un ordinador; i hi ha qui és capaç d’enregistrar el flux rítmic dels ascensors durant un període de mesos només per a evocar l’ansietat de les vides modernes. Tot això, després, es mostra a un públic que, o s’hi fa addicte, o pega a fugir. Aquesta escena pot semblar hermètica, freak i fins i tot pertorbada, però, en realitat, és més oberta i habitual d’allò que sembla. Les arrels les podem trobar en l’electroacústica, en el rock industrial primitiu, en la música concreta, en John Cage, en Brian Eno i en músics molt actuals com Aphex Twin, Mike Paradinas o James Holden. Aquest últim, que ha actuat en el festival de Benicàssim i ha fet remescles discogràfiques per a Depeche Mode, ha tret un disc brillant de producció pròpia -The Idiots Are Winning- en el qual, com un cirurgià, obri en canal el budellam de la música de ball. Matmos, un duet de músics de culte que fascinen Björk, han arribat a crear música amb els sons produïts per operacions de cirurgia estètica (les cançons que provenien de la rinoplàstia i la liposucció eren les més interessants). És tot això cosa de malalts mentals? De creadors il·luminats? És el territori de la “no-música”.

El tast de tot això el podem trobar a les vetlades que fa l’anomenat Octubre Centre de Cultura Contemporània de València, edifici impactant al centre de la ciutat que ha transformat el cos dels antics grans magatzems El Siglo. Impulsat per l’entitat Acció Cultural, l’Octubre, més enllà de la reflexió nacionalista, i a través del cicle sonor experimental Vibra, revisa el món mutant de l’avantguarda rítmica. Fins ara, només en festivals, el públic més encuriosit podia accedir a aquesta galàxia “de forats negres”. De manera pionera, aqueix accés ha esdevingut a València una cadència regular.
El prefaci inaugural del cicle, que va tenir lloc al Jardí Botànic, ho deia tot: es tractava d’un espectacle-composició del director de Vibra, el “no-músic” Rubén García, basat en sorolls extraterrestres captats en observatoris astronòmics d’arreu del món. “Vaig utilitzar distorsió, senyals sonors de satèl·lits, ecos del big bang”, apunta Rubén. Amb llarga experiència com a programador d’actuacions experimentals -per exemple, en el festival electrònic Observatori-, Rubén García ha col·laborat amb noms virtuosos i importants de l’avantguarda electrònica més inabastable, com ara Francisco López. López obre les seues actuacions amb conferències -ahir mateix, dia 13, l’Octubre va programar un d’aquests espais dobles- i fa que el públic es tape els ulls durant l’actuació perquè tinguen una experiència sensorial més profunda. “Internet ha facilitat molt la connexió internacional entre els que ens dediquem a això”, apunta Rubén, que ha actuat en el famós festival Sónar de Barcelona. “Jo utilitze gravacions de camp per a organitzar paisatges sonors i, quan actue, ho plantege com una lluita contra l’escenari”, diu. Aquesta és una escena antifashion, antipop, antistar-system. “És un moviment descentralitzat, dinàmic, horitzontal”. Sense líders, sense jerarquies, una mena de punk intel·lectual on la violència de fets és substituïda per la lluita contra la percepció establerta. Però, com es pot distingir el gra de la palla en una escena tan singular? Com es pot saber què és interessant i no un esnobisme més? “La trajectòria del ‘no-múisc’ és vital en això, la força del seu treball parla per ell”, confirma García.

A banda de Rubén García o Francisco López, altres espanyols com Coeval, o creatius internacionals com l’argentí Jorge Haro o el polonés Zbigniew Karkowski -que proclama el soroll insuportable com a revolta- han estat servits per a la parròquia fidel del Vibra. L’empremta experimental d’aquest cicle, ocasionalment, ha arribat a contaminar l’altre cicle sonor setmanal de l’Octubre, el de música pop, que ha arribat a programar actuacions com la de Marc Cunningham i Jacob Draminsky, que encaixen perfectament en el concepte d’experimentació: l’un i l’altre membre del duet, amb ordinadors i trompeta, donen un sentit espectral a tot allò que deriva dels instruments de vent.

“Considerem que ‘Vibra’ ja és un èxit, amb cent persones de mitjana de públic cada dimecres a les 20h”, explica Emili Payà, promotor del cicle. “L’entrada és gratuïta, però cal un vertader interés per a endinsar-se en aquesta forma d’art contemporani”. Payà ha apostat, d’alguna manera, per normalitzar una escena anormal per natura. “Els preus dels creadors -que moltes vegades no es dediquen professionalment només a això- és assequible, entre 500 i 1.000 euros per actuació, i el tracte és molt agradable”, comenta. El públic és summament heterodox: des de japonesos fins a senyores que hi apareixen, passant per fans irredempts de tota mena d’avantguardes alternatives, promotors i músics i, fins i tot, progres que volen estar al dia. L’objectiu és continuar les actuacions a partir de Cap d’Any, i intentar portar el “no-músic” més radical: Jordi Valls, conegut com a Vagina Dentata Organ, capaç de barrejar campanes amb budells, sang i sacrificis animals.